Resiliència

Ja fa uns quants anys que he pogut observar un ús important del mot “Resiliència” en els ambients professionals en el que es publiquen els experts en Management o l’administració de negocis.
Personalment vaig conèixer el terme a partir de les lectures que vaig fer de Boris Cyrulnik, per a mi una excepcional personalitat científica i humana, un metge de la paraula, que ha explorat en la seva obra de forma continuada els processos de recuperació de nens i adolescents que havien passat per experiències traumàtiques i potencialment destructores de les seves possibilitats de créixer i desenvolupar-se en el llarg termini.
En la major part dels casos exitosos, l’autor descriu dos moviments interns en l’ànima dels nens els quals, sense una explicació aparent d’antuvi, aconsegueixen connectar una part de les seves capacitats encara vives amb elements del seu entorn que actuen com a enganxalls de suport a llarg termini. Hi podem trobar les paraules d’un educador, un testimoni amb el qual atorgar un significat diferent a la situació viscuda … en definitiva factors que permetran canalitzar esforços en una direcció no autodestructiva. En tots aquells casos, per al subjecte resilient, aquests “testimonis il·luminadors” operen en paral·lel a un oblit intern actiu, fruit del rebuig del trauma en la consciència del pacient. Aquest oblit es refereix a un aspecte fonamental: l’escletxa psíquica que el trauma ha produït i que el subjecte, com ja hem dit, ignora o rebutja de forma més o menys activa com a premissa per a crear un lapse que el prepari per a una futura adaptació si més no parcial, en expectativa d’esdevenir benefactora. Un aspecte de la situació tan dolorós com humà: la impossibilitat de romandre cada minut de la nostra vida encarats a allò que és insuportable. Aquest podria ser un exercici que honoraria un adult conscient, educat, i amb un munt d’alternatives possibles al seu abast. Però no exigim ni podríem exigir la mateixa cosa a un ésser humà en marxa, traumatitzat pels cops atzarosos de la vida, sense possible defensa, bé física bé psíquica.
Al meu parer, el gran mèrit de Cyrulnik rau en haver sabut dotar de comprensió una situació tant terrible i a l’ensems tan complexa. En ella ens mostra aquestes dues tendències que conviuen en els Treballs i els Dies del lluitador resilient. Una de les tendències explora i realitza la superació, la reconnexió del traumatitzat amb una part afavoridora en el seu entorn; l’altra tendència es manifesta mitjançant l’oblit i la negació, mantenint-lo lluny d’allò tan terrible i, diguem-ho amb tota insistència, insuportable. Inconscient. En el llarg termini, l’adquisició progressiva de recursos mitjançant aquestes relacions de suport, si més no parcial, permet a certs traumatitzats d’obtenir la força suficient per a fer front a la memòria del trauma i teixir-ne un nou significat per a la seva consciència. Podríem dir que per al traumatitzat finalitza una dolorosa experiència de separació entre el seu Jo i el món que en un moment donat es va viure com sense sortida, eterna. Un antic “Jo contra tots els altres” arriba a la fi per a la persona víctima.
Estem tan avesats a que la literatura del “management” transformi en “propietats” o “capacitats” individuals allò que en realitat no és altra cosa que actuar de forma més sostenible enfront l’adversitat, que l’efecte que en resulta és que el terme Resiliència ha perdut ambigüitat i la natural tensió creativa entre les dues tendències que hi conviuen en les descripcions de Cyrulnik.
Sóc del parer que parlar de resiliència com a exercici directiu per a la superació dels reptes empresarials, si es fa sense invocar un “trauma intern” o quelcom semblant en la pròpia persona u organització, comporta el perill de considerar llavors l’entorn en el que l’empresa es desenvolupa com a “traumàtic” per se. Una actitud que resulta en un més dels molts voluntarismes als que sovint ens convoquen els experts en el business management. Es tracta de la mateixa confusió que es donaria entre el gimnàs i el centre de rehabilitació, que tenen usuaris molt diferents a nivell humà, com sabem, i que el que produeix és una banalització del trauma. No es tracta d’una confusió gratuïta. Mantinc que, si hem de parlar de resiliència, tinguem plegats la decència de no ignorar el trauma silent que podria socórrer, en ser-hi cridada.